STELLA MONDRAGON
Fa un parell de setmanes, amb l’ Associació Sociocultural de Colombians per a la Integració de Girona, Asocolgi, i la Comunalitat Güell vam organitzar un seminari entorn del dol migratori, com a procés compartit, del qual van sortir algunes certeses: per a processar un dol migratori cal sentir-nos segurs. Igualment, va quedar clar que, a diferència del que pot semblar inicialment, el dol migratori és un procés col·lectiu. Sentir-nos segurs implica, d’una banda, un estat intern: fisicocorporal, emocional i relacional. I, de l’altra, un estat extern que inclou les condicions de vida, i el suport social i comunitari. En abordar aquest tema és vital tenir en compte que el procés sanador de viure el dol migratori va acompanyat de la capacitat personal i social d’assolir condicions de vida digna, i també de la construcció d’un sentiment de pertinença allí on vivim. Aquí estem parlant, doncs, que si volem començar a processar aquest dol és indispensable treballar eines de participació, apoderament, creació de vincles i de condicions de vida dignes. Aquesta és la base de la seguretat.
Però és que a més parlem d’un dol col·lectiu, que inclou tothom. Això implica tant les persones que migren, com les que “es queden” i les que “reben”. Aquesta perspectiva del dol migratori és la que ens porta a asseure’ns junts per a sentir col·lectivament les pèrdues. Durant el seminari sobre el dol del migrant vam realitzar una pràctica vivencial per a explorar això que sentim quan assumim el rol de “quan migro”, “quan veig que tu migres” i “quan veig que tu arribes”.
Aquest exercici ens va permetre viure i compartir emocions com ara la por, la desconfiança, la incertesa, l’esperança, l’enyor, la necessitat de protegir-nos, el rebuig, la ràbia, la fortalesa, la tristesa, les certeses, la necessitat de creure… I vam descobrir que, quan em poso en les sabates de l’altre, compartim sentiments i dolors que, malgrat que de vegades siguin incòmodes i no del tot políticament correctes, ens ajuden a relacionar-nos d’una manera més autèntica i sanadora. En el seminari també vam començar a explorar el dol dels qui “reben”, un dol poc conegut en què també cal aprofundir i fer-ho de manera conjunta: com és això de passar per un dol quan jo no m’he mogut de casa meva? Com es viu el fet de veure el teu entorn social i cultural canviat, per l’arribada de persones d’altres orígens? Per a començar a processar el dol migratori és necessari tenir unes condicions de vida dignes, començar a mirar-nos, escoltar-nos i sentir-nos, i, a partir d’aquí, generar accions transformadores en els àmbits personal i social. El dol migratori sorgeix en la relació i en els vincles perquè el meu moviment també provoca canvis en els altres i sorgeix el dolor. És, doncs, quan ens relacionem que “processem” el nostre dol: sentir que tu em sents, sentir-nos sentits per d’altres és sanador, i així aquest dol es converteix en força transformadora personal i social.
